Article publicat a la revista La Borrufa, novembre 2011
Aquest mes, m’agradaria girar la vista enrere per a redescobrir un dels grans films sobre pirates que mai s’han fet. Dirigida per un director sovint oblidat però que darrera seu ha deixat obres tan notòries com Xantatge a Broadway (1957) o El quintet de la mort (1955), Alexander Mackendrick, Vent a les veles (1965) és una pel·lícula aparentment sense massa aspiracions, que aposta per bastir una comèdia d’aventures amb rerefons amarg sobre uns nens que, per error, acaben a les bodegues d’una nau de corsaris que havien saquejat el vaixell on viatjaven. Des dels ulls dels nens, descobrirem una altra cara de la pirateria, un món que per als infants serà observat com un joc d’esbarjo, inconscients de tots els perills que els assetgen.
Protagonitzada per un carismàtic Anthony Quinn com a capità de l’embarcació pirata, el guió basat en la novel·la Huracà a Jamaica (1929) de Richard Hughes explora la transició del grup d’infants entre la vida als tròpics on viuen les seves famílies i la seva nova vida a Anglaterra, a la capital de l’Imperi on s’integraran a la societat. Un cop a bord de la nau pirata, els nens s’aniran guanyant el cor del capità Chávez, un rondinaire i alcohòlic veterà que en el fons conserva un bon cor. Així, els nens passaran de ser unes simples víctimes de segrest d’uns pirates que planegen entregar-los al proper port per a no complicar-se la vida, a ser el principal motiu de preocupació del vaixell fins al punt en que les tensions internes en la tripulació esclaten en un motí contra el capità.
Un dels grans interessos del film rau en la contraposició entre els rols del col·lectiu pirata i el grup d’infants. Mentre que sota l’aparença tèrbola del primer s’amaga un grup de nens amb cos d’adult, uns immadurs que viuen la vida com un joc; els joves presoners es revelen com a éssers de gran valentia i coratge, àvids d’aventures i de coneixement. Però tots dos descobriran al llarg del viatge els límits invisibles que separen el joc inofensiu de la tragèdia.
En el camp de l’entreteniment, Vent a les veles resulta un film replet d’aventures i personatges capaces de guanyar-se l’espectador amb facilitat. El gran savoir faire de Quinn omple el seu personatge de màgia i aconsegueix convertir en entranyable un personatge detestable en un principi i els personatges dels nens permeten que un s’identifiqui de seguida amb el seu esperit aventurer. La gran habilitat de Mackendrick (que tot i néixer a Boston es formà i treballà gairebé sempre al Regne Unit, ajuda a que el ritme que es desprèn d’un muntatge efectiu i les escenes d’acció trobin el seu perfecte encaix en el llarg metratge. En fi, som davant d’una pel·lícula on es respira l’alè i s’hi troba l’essència del gènere clàssic d’aventures, tot i que amb els trets diferencials que li dóna el tractar-se d’una producció anglesa, sempre subtilment allunyades dels desenvolupaments convencionals de Hollywood.
unblocdenotes 