RSS

Blancaneu, el cinema que necessitem

La indústria del cinema és molt sovint cruel amb els grans artistes. Welles, per exemple, va tenir una carrera desafortunada tot i el seu magnífic i extraordinari talent. A Pablo Berger, li ha succeït quelcom molt desgraciat: un any abans de l’estrena del seu projecte Blancanieves s’estrenà el film The Artist, tots dos basats en un llenguatge que imita el cinema silent.  Però el projecte de Berger venia de molt més enllà i només la mala fortuna ha volgut que coincidís en el temps amb una altra meravella d’estètica similar i que molts veiessin el film espanyol com un plagi del francès.

Imagen

Tot i això, considero que Blancanieves té molt poc en comú amb el film de Hazanavicius tret de, com ja he comentat, una absència de so més enllà de la música de la banda sonora i l’ús d’una fotografia que imita el cinema de l’època muda. Comparteixen això i poc mes, perquè la de Berger és una cinta amb entitat i personalitat pròpies, però sobretot perquè, a diferència del film gal, té molt poc a veure amb el cinema hollywoodiense.

Si el 1924 F.W. Murnau es va proposar rodar un film completament mut, sense cap diàleg sobreimprès que titularia de forma profètica El Ultimo, semblava obvi que el llenguatge cinematogràfic no evolucionaria en aquest sentit quan amb l’estrena d’El cantant de Jazz (1927) el cinema va començar a parlar. I tot i això, directors com el propi Murnau es van entestar a portar el llenguatge que ells coneixien fins al límit tal com succeiria amb Tabu (1931). Berger sembla inspirar-se en aquests creadors d’esperit europeu, expressionista i que deixarien una herència prodigiosa per a la posterior evolució del cinema. Més que inspirar-s’hi, el director bilbaí, s’apropia del llenguatge cinematogràfic per a narrar una faula que pot recordar la poderosa Amanecer (1927) per la càrrega tràgica que conté. Igual que en Murnau, al film protagonitzat per Maribel Verdú els rètols són innecessaris per a seguir el fil argumental i únicament són un element emfatitzador.

Imagen

Blancanieves té la força de les grans pel·lícules, capaç d’emocionar i fer riure l’espectador sense emprar cap mena de tòpic lacrimògen o recurs innoble. Dit d’una altra forma, és un film sincer, directe i intens. Estèticament únic, combina a la perfecció la fotografia en blanc i negre arcaica amb els recursos tècnics actuals amb una subtilitat pròpia dels mestres. I potser és precisament aquest punt vanguardista de Berger el que ha passat camuflat sota l’estètica vintage del film. Berger innova en recursos narratius i en una visió del concepte cinematogràfic diferent a l’habitual. La influència d’un altre vanguardista com Buñuel plana sobre bona part del rodatge, des del gall Pepe amic de Carmen -recorda a Los Olvidados (1950)- fins a la fixació en l’ull que es repetix en múltiples ocasions i té continuïtat en la reiteració de l’element circular que remet a la forma narrativa de la història: la lluna plena, la plaça de toros en pla zenital, el disc vinil…. El raccord que utilitza, lligant elements molt diferents entre sí per a donar continuitat a les escenes també ens pot recordar als enllaços del geni aragonès. Les escenes dels nans ens remeten al món de Freaks (1932) i el protagonisme d’un dels nans com el príncep blau enamorat de Blancaneu desprén un lirisme embriagador. Tot i que precisament ha estat atacada pel suposat maltractament d’animals, el discurs de Blancanieves és totalment naturalista i fins i tot de gran sensibilitat cap a les bèsties com ho demostra l’amor que Carmen té per Pepe o l’indult simbòlic que s’acaba  donant al brau enmig de la plaça. La influència de Dreyer es deixa sentí en el magnífic joc de sombres que observem en la destrucció de la madrastra i que recorda al magnífic final de Vampyr (1932).

Imagen

Podriem destacar l’excel·lent banda sonora o l’elenc d’actors i actrius, però el cert és que  som davant d’un film impecable en molts aspectes -no podem oblidar elmaquillatge que ens transporta a les pel·lícules de Murnau- i que no hauria de passar a la història com una seguidora de The Artist si no com un film d’una qualitat artística extraordinària. El desenllaç que ens deixa Berger, embolcallat de poesia, és un dels més bells i tristos alhora dels que mai s’han vist en una sala de cinema.

 
Deja un comentario

Publicado por en enero 30, 2013 en Uncategorized

 

Carta a un ciudadano español

Estimado Fernando,

Hace días que no tengo noticias de tí y visto el revuelo que se ha alzado últimamente he decidido escribirte para aclarar algunos asuntos. Como ves, lo hago en un idioma perseguido en Cataluña que gracias a una educación clandestina aún puedo entender y utilizar para expresarme.

No pretendo mofarme de ti en esta sucinta introducción. Ni mucho menos es mi intención. La carga irónica la dirijo a aquellos que se han hartado de lanzar calumnias y desvaríos contra el pueblo catalán. Sé que en vuestra familia y en la mayoría de los hogares vecinos estos disparates no tienen calado. Además, sobrado es tu conocimiento de mi estima por la lengua castellana así como por su cultura. No hace falta que te recuerde que uno de mis profesores insignia de secundaria fue el de lengua y literatura española, cultura que arraigó dentro de mi y que siento, en parte, como propia. Sin embargo, déjame que pueda responderos algunas de las preguntas que puede que os estéis formulando consecuencia de los precipitados sucesos acaecidos recientemente.

Creo que coincidiremos en que uno de los principales males de los países hoy en día es el distanciamiento entre sus dirigentes y el pueblo de a pie. No quiero olvidar que solo uno de cada cinco españoles votó a Mariano Rajoy y que los últimos gobiernos del PSOE generaron descontento general incluso entre sus propios votantes que se sintieron engañados. Es por eso que llego a la conclusión que la legitimidad de los gobiernos españoles es bajísima más cuando tergiversan programas electorales con total impunidad. Y por todo esto pienso que la forma de actuar de los últimos presidentes españoles dista mucho del pensamiento de la mayoría de españoles. Pero debéis entender que una nación como la catalana no puede pasar por alto más desprecio y prepotencia de un gobierno que tendría que luchar para defender sus intereses. La nula capacidad del gobierno español de lidiar en el conflicto generado por el creciente descontento catalán hace que nosotros, los catalanes, nos planteemos la independencia como única alternativa.

No lo hacemos únicamente bajo la premisa económica -sería hipócrita negar su importancia- sinó basándonos en un constante ataque a una cultura perseguida durante siglos y en el sentimiento perenne de una sociedad que siente tener una idiosincrasia alejada de la española. No hay odio hacia España de forma genérica pero si ganas de una relación de igual a igual, que permita replantear unas relaciones que bajo ninguna premisa deberían truncarse. La sociedad catalana echa en falta gestos transversales hacia una reconciliación. El régimen actual aún sigue negándose a pedir perdón por el asesinato del presidente Companys -único presidente democrático europeo condenado a muerte en el siglo XX- y por la persecución de la lengua catalana durante los oscuros años del franquismo. Síntomas inequívocos de una transición para nada modélica. Es más, el catalán sigue perseguido hoy en día en las regiones orientales de Aragón, Islas Baleares y País Valenciano donde el PP ha iniciado una estrategia que, de salir exitosa, acabará con la riqueza cultural de estas regiones. Hechos simples como reconocer la nación catalana dentro de España o oficializar el catalán como segunda lengua española siguen siendo utopías en el imperialista régimen hispano. La constitución sigue poniéndose como una barrera obviando que esta misma carta habla de la pluralidad del territorio español. Estos mismos políticos que la defienden a ultranza aprueban modificaciones express que ponen en peligro el estado del bienestar o pretenden instaurar una pena perpetua de prisión cuando la constitución en cuestión prohíbe explícitamente la cadena perpetua. Está claro que para este gobierno tienen más influencia las altas instancias europeas o la presión mediática de maniobras televisivas populistas que no un millón y medio de personas en la calle, si estas son, claro está, catalanas.

Apreciado Fernando, yo acudí a esta manifestación masiva de hace escasas dos semanas. Como sabes, asistir no fue igual de fácil que hacer click en alguna de las infinitas campañas de internet, en donde votar si o no no supone esfuerzo alguno. Participar en esta marcha pacífica supuso para muchos catalanes invertir su día de fiesta y dinero en desplazarse, pasarse horas de pie y llegar de madrugada a sus casas. 

Espero que tú y vuestra familia entendáis los deseos de nuestro pueblo, puesto que lo que nos mueve no es odio ni desprecio sino un sentimiento común que nos gustaría poder compartir. Sé que ninguno de vosotros compartís las necedades que se afirman des de medios españoles y por esto me gustaría que nuestra relación siguiera siendo de aprecio mutuo, a pesar de unas circunstancias que nos empujan a escoger un camino difícil y lleno de sacrificios.

Atentamente

LRG

 
1 comentario

Publicado por en septiembre 25, 2012 en Uncategorized

 

Finalitza Mostremp

Després de mesos i mesos de treball, el projecte Mostremp 2012, el qual he tingut l’honor de codirigir, ha arribat a la seva fi. Han estat setmanes i setmanes de treball intens, rodejat d’un equip compacte i d’un nombre extens de col·laboradors. Arriba, doncs, el moment de fer balanços. Evidentment hi ha alguns apartats numèrics on les valoracions són fàcils i senzilles, hi ha coses que directament quadren o no quadren. Hi ha també apartats, com el d’assistència de públic, dels quals hem d’estar contents. Hi ha apartats organitzatius i de gestió millorables -era d’esperar que en una primera edició l’engranatge encara no estés del tot engrassat- però pel damunt de tot hi ha una reflexió molt més complexa. Toca afrontar una segona mostra de cinema per al 2013 -sí, no queda tan lluny- i, a banda de fer autocrítica i intentar millorar múltiples detalls, cal definir Mostremp. L’essència d’una mostra de cinema no es perfila amb una sola edició igual que el caràcter d’un adult canvia en els anys de joventut. I si volem ser ambiciosos -de moment no hi renunciem- cal que mirem el futur amb un camp de visió ample.

Mostremp no ha de ser una mostra localista, que es miri el melic. És un principi que tots compartim. Però fins a quin punt la seva aposta ha de ser arriscada, amb voluntat de transcendir dins el marc cinematogràfic actual i obrir-se un lloc prominent en el panorama, perquè no, peninsular? Sovint, una visió més global ens pot portar cap a l’experimentació cinematogràfica, cap a un cinema especialitzat, específic i cap a deixar de banda un públic fonamental per a la continuïtat de la Mostra. És evident que la nostra és una comarca tancada, on costa que la gent s’hi apropi si no és amb algun reclam original, fresc, diferent i és per això que la comunió amb el públic de la zona és primordial. Coneixem sobradament referents propers que han aconseguit aquest equilibri com l’Aguilar Film Festival o fins i tot el Sitges Film Festival.

Hem de tocar de peus a terra, Mostremp és encara un projecte incipient, molt lluny de la consolidació. Però també s’ha de ser un xic visionari, pensar en què pot ser Mostremp d’aquí a tres o quatre anys i què en podem esperar. Hi ha moltes preguntes a l’aire i cal que tots plegats hi anem reflexionant.

 
Deja un comentario

Publicado por en septiembre 3, 2012 en Uncategorized

 

Meek’s Cutoff – Les fronteres del cinema


La directora Kelly Reichardt és poc menys que desconeguda al nostre país. El moderat èxit (gestat sobretot en festivals) de les seves anteriors Wendy & Lucy (2008) i Old Joy (2006) l’havien desterrat de l’oblit tot i que cap d’elles ha estat estrenada comercialment a Espanya. Sembla que la seva última obra, Meek’s Cutoff desgraciadament no serà cap excepció i continua sense estar prevista la seva estrena a la península. Tot i que Reichardt passa per ser una de les realitzadores més importants del cinema independent actual i que ha comptat amb una actriu com Michelle Williams (Brockeback Mountain) en el repartiment Meek’s Cutoff no trobarà l’espai que es mereix a les sales catalanes.

I és una llàstima, perquè Meek’s Cutoff és una mirada diferent, reflexiva sobre un gènere, el western, que en els darrers anys s’ha anat reinventant a sí mateix i que tot i els clichés i tòpics segueix sent un gènere a descobrir. Reichardt decideix adaptar en aquest cas un cas real que acabà en tragèdia, la coneguda com “Caravana d’Oregon” formada per 200 carretes que van portar a nous colonitzadors cap a terres septreptionals del mitjà oesta americà i que foren abandonades a la seva sort pel guia. Basant-se en missives i diaris d’algunes d’aquestes colones, Meek’s Cutoff arranca precisament quan la caravana s’adona de la seva desgràcia, deixats anar de la mà de Déu al mig del desert. El panorama no pot ser més desolador, un dels aventurers grava en un tronc la paraula “lost” en una soca d’arbre enmig del no res. Davant de la impotència i la falta d’idees dels patriarques de cada una de les tres famílies que viatgen conjuntament, les dones decideixen tirar pel dret i prendre elles soles les decisions que creuen més adequades per a la salvació de la caravana.

La mirada de Reichardt a través de l’objectiu és de gran potència, capaç de convertir l’inhòspit paisatge en el marc asfixiant que embolcalla el sèquit de colons. El paisatge agafa tons terrorífics i es converteix en un enemic capaç de mostrar-se infinitament despietat. L’ull de Reichardt ens deixa entreveure també una important influència pictòrica d’artistes com Vermeer o Millet. La importància que pren el paissatge en quant a entorn hostil i la seva confrontació principalment amb Emily, la jove muller que pren les regnes de la situació són dues de les temàtiques principals que aborda el film, però també ho és l’adaptació del ser al seu entorn, fet que es demostra en la figura del nadiu que la caravana captura per a que els ajudi a arribar a terres més fèrtils. Emily sembla ser l’única persona amb la sensibilitat suficient per apropar-se espiritualment a una persona integrada en el seu medi però que alhora sofreix el fet de quedar-se fora de la societat destinada a dominar el que era el seu medi natural.

 
Deja un comentario

Publicado por en noviembre 28, 2011 en Uncategorized

 

Vent a les veles – Petits pirates

Article publicat a la revista La Borrufa, novembre 2011

Aquest mes, m’agradaria girar la vista enrere per a redescobrir un dels grans films sobre pirates que mai s’han fet. Dirigida per un director sovint oblidat però que darrera seu ha deixat obres tan notòries com Xantatge a Broadway (1957) o El quintet de la mort (1955), Alexander Mackendrick, Vent a les veles (1965) és una pel·lícula aparentment sense massa aspiracions, que aposta per bastir una comèdia d’aventures amb rerefons amarg sobre uns nens que, per error, acaben a les bodegues d’una nau de corsaris que havien saquejat el vaixell on viatjaven. Des dels ulls dels nens, descobrirem una altra cara de la pirateria, un món que per als infants serà observat com un joc d’esbarjo, inconscients de tots els perills que els assetgen.

Protagonitzada per un carismàtic Anthony Quinn com a capità de l’embarcació pirata, el guió basat en la novel·la Huracà a Jamaica (1929) de Richard Hughes explora la transició del grup d’infants entre la vida als tròpics on viuen les seves famílies i la seva nova vida a Anglaterra, a la capital de l’Imperi on s’integraran a la societat. Un cop a bord de la nau pirata, els nens s’aniran guanyant el cor del capità Chávez, un rondinaire i alcohòlic veterà que en el fons conserva un bon cor. Així, els nens passaran de ser unes simples víctimes de segrest d’uns pirates que planegen entregar-los al proper port per a no complicar-se la vida, a ser el principal motiu de preocupació del vaixell fins al punt en que les tensions internes en la tripulació esclaten en un motí contra el capità.

Un dels grans interessos del film rau en la contraposició entre els rols del col·lectiu pirata i el grup d’infants. Mentre que sota l’aparença tèrbola del primer s’amaga un grup de nens amb cos d’adult, uns immadurs que viuen la vida com un joc; els joves presoners es revelen com a éssers de gran valentia i coratge, àvids d’aventures i de coneixement. Però tots dos descobriran al llarg del viatge els límits invisibles que separen el joc inofensiu de la tragèdia.

En el camp de l’entreteniment, Vent a les veles resulta un film replet d’aventures i personatges capaces de guanyar-se l’espectador amb facilitat. El gran savoir faire de Quinn omple el seu personatge de màgia i aconsegueix convertir en entranyable un personatge detestable en un principi i els personatges dels nens permeten que un s’identifiqui de seguida amb el seu esperit aventurer. La gran habilitat de Mackendrick (que tot i néixer a Boston es formà i treballà gairebé sempre al Regne Unit, ajuda a que el ritme que es desprèn d’un muntatge efectiu i les escenes d’acció trobin el seu perfecte encaix en el llarg metratge. En fi, som davant d’una pel·lícula on es respira l’alè i s’hi troba l’essència del gènere clàssic d’aventures, tot i que amb els trets diferencials que li dóna el tractar-se d’una producció anglesa, sempre subtilment allunyades dels desenvolupaments convencionals de Hollywood.




 
Deja un comentario

Publicado por en noviembre 3, 2011 en Uncategorized

 

Etiquetas: , , , ,

I Mostra de Cinema de Frontera a Tremp

El proper diumenge gran festa del cinema a Tremp, amb alguns convidats especials….

 
Deja un comentario

Publicado por en octubre 27, 2011 en Uncategorized

 

Etiquetas: , , ,

Missing – Una realitat incòmoda

– Nosaltres tant sols tractem de defensar una forma de vida, que és la nostra

Ja, i és per això no hi ha ningú aquí fora

Constantin Costa-Gavras és un director que al llarg de la seva trajectòria s’ha caracteritzat per posar el dit a la llaga en els afers més tèrbols de política internacional. Compromés sempre a l’hora de denunciar allò que l’opinió pública s’ha entestat a silenciar, ha estat i és un cineasta necessari. A Missing (1982) el director grec ens situa als moments decisius que varen canviar la història de Xile, quan l’11 de setembre de 1973 el govern de Salvador Allende fou derrocat de forma brutal per l’exèrcit. El suport que el govern d’Estats Units va donar al nou dictador, Augusto Pinochet, és avui en dia un secret a veus. Ningú dubta de que els Estats Units van donar suport a les polítiques més liberals del comandant xilè protegint els interessos econòmics de les empreses nordamericanes establer-tes al país sudamericà. Igual que ha passat en molts altres països hispanoamericans com Nicaragua, el totpoderós govern de Washington s’encarregà de mitigar l’expansió comunista pel continent americà a base de suports militars a dictadures violentes que defensaven els interessos capitalistes.

Basada en la novel·la de Thomas Hauser amb l’eloqüent enunciat de The Execution of Charles Horman, an American sacrifice (L’execució de Charles Horman, un sacrifici americà) el film relata el malson que viuen la muller i el pare de Charles Horman quan aquest desapareix del seu pis al centre de Santiago de Xile els dies posteriors al cop d’estat de Pinochet (explícitament en cap moment s’anomena el país on som tot i que resulta evident per a l’espectador). Les ideologies d’esquerra que Charles havia mostrat i les seves inquietuds per voler descobrir massa coses sobre la participació de l’exèrcit americà en el cop militar i les contradiccions i traves amb que es troben a l’embaixada americana a l’hora d’investigar la desparició, fan pensar a Beth (Sissy Spacek), la seva esposa, que els Estats Units hi tenen quelcom a veure en l’assumpte. L’arribada del seu pare, presentat com una persona molt més conservadora i escèptica, crearà una tensió amb la seva nora, tensió que poc a poc s’anirà llimant com a conseqüència de les evidents incongruències que presenten les declaracions de testimonis i els arguments dels funcionaris de l’ambaixada.

Missing és una pel·lícula feta amb sinceritat, sense filtres. És una pel·lícula feta amb gran destresa tècnica però alhora està pensada per a colpir a l’espectador allí on fa mal. És el tipus de cinema directe, que et remou les entranyes i descobreix el fulgor de la trista moral emprada tot sovint per l’ésser humà. Les esteses de cadàvers com a simple mercaderia -classificats en identificats i no identificats com a mers parts d’un procés productiu- o la trista conferència que Mr. Horman (gran interpretació dramàtica de Jack Lemmon) i Beth Horman al centre de l’estadi esportiu donen fe de situacions límit en les que l’ésser humà se sent devorat per la impotència i l’isolament. Missing és d’aquelles pel·lícules que no et poden deixar indiferent, però alhora no som davant de cap producte sensibler ni falsament moralista, sinó d’una obra ben acabada, artísticament poderosa i tècnicament impecable. Les mostres de tot això és l’ús de diferents aspectes de la narració cinematogràfica que Costa-Gavras empra. Un exemple és l’escena en la que Lemmon travessa, desorientat i perdut, les escales de l’ambaixada nordamericana sota la mirada zenital de la càmera que ens fa partíceps del seu aïllament.

Cal mencionar la notable i original banda sonora escrita pel compatriota de Costa-Gavras, Vangelis, que ens transporta directament a les típiques sonoritats dels sintetitzadors dels 80.

Costa-Gravas ha seguit participant en films compromesos políticament fins a l’actualitat. En alguns d’ells, com la prestigiosa Z (1969) va comptar amb Jorge Semprún, mort aquest any, per a la redacció d’uns guions sempre farcits de càrrega feroç contra la repressió capitalista.

 
Deja un comentario

Publicado por en octubre 20, 2011 en Uncategorized

 

Etiquetas: , , ,